(Resum del documental. Catalá) L’any 2011 l’associació Zezen Beltz va estrenar un documental en euskara sobre el toro capllaçat d’Azpeitia, de 75 minuts de durada: ‘La corda no s’ha trencat’ (‘Soka ez da eten’). Va tenir una molt bona acollida. Ara ha fet un resum del documental esmentat en català, en castellà, en anglès i en francès, d’un quart d’hora cadascun. Documental en euskara (75′)
Història
El poble d’Azpeitia està situat al centre de la província de Gipuzkoa, al País Basc, té una població de 14.000 habitants i hi ha des de fa molt i molt de temps afició al toro.
La notícia més antiga que s’ha trobat a l’Arxiu Municipal d’Azpeitia sobre el toro és de fa gairebé 500 anys; exactament, del 1518. Els reis de Castella van fer una visita a Gipuzkoa i, per celebrar l’esdeveniment, llogaren un brau al senyor Pedro Ruiz d’Agirre, a qui van pagar cinc ducats. Van ser els azpeitiarres els que van jugar amb el toro.
Hi ha més dades sobre braus que van ser als carrers d’Azpeitia fa cinc segles; n’hi hagué el 1522, el 1533…
És probable que fossin vaquetes, bous o toros de casta mitjana els que formessin part d’aquell bestiar. Moltes vegades, a més a més, devien ser del mateix poble. Els arxius de l’època deixen clar que a Azpeitia molt sovint jugaven amb els toros en zones tancades amb barreres.
Però una decisió presa l’any 1567 per les autoritats del municipi indica que hi hagué un canvi especial: va començar la història del bou capllaçat.
Així, a Azpeitia no serien el mateix les festes de Sant Sebastià o de Carnestoltes sense aquesta modalitat.
Per tant, el toro capllaçat –sokamuturra, en euskera– té fortes arrels a Azpeitia. La gent no el vol perdre. Quatre proves:
– Durant la Guerra Civil de 1936-1939 el van prohibir, però el poble el va recuperar de seguida.
– El 1971 l’ajuntament va anunciar que eliminaria la sokamuturra del Dimarts de Carnaval, i la gent va anar fins a casa del tinent d’alcalde a «demanar-ne el cap».
– L’any 2008, quan el Govern Basc va voler endurir la normativa de seguretat, hi hagué una protesta nombrosa a Azpeitia.
– Ni quan hi ha hagut nevades importants s’ha suspès el toro de corda. Les imatges són del 1996, el matí de Dimarts de Carnaval. Deunidó l’ambient que hi va haver a la cercavila prèvia a l’acte.
…………….
La feina que hi ha al darrere
Els ramaders
El bou capllaçat es fa, sobretot, per les festes de Sant Sebastià i per Carnestoltes, durant moltes hores. El dia de Sant Sebastià, el 20 de gener, per exemple, el brau roman al carrer quatre hores. Al carnaval, de les 72 hores de festa, hi ha sokamuturra durant 14 hores: al matí, al migdia, a la tarda i al vespre.
El toro embolat i lligat, que s’allarga durant unes quantes hores, recorre diverses places i carrers del centre d’Azpeitia.
Al darrere de la sokamuturra hi ha una gran feina. Comporta un bon sacrifici per als ramaders i també per als xicots de corda –els sokamutilak–, perquè tot vagi bé i la tradició segueixi el seu curs.
Els ramaders diuen que en èpoques anteriors es podia viure de la feina. Ara no. Malgrat tot, continuen anant a Azpeitia i a altres indrets.
Fernando Zubiaurre (ramaderia Gorixo, de Mutriku, Gipuzkoa): «Les despeses que tens són altes. Només amb això no pots viure, has de treballar en alguna altra cosa. Però és això, que tenim afició al toro.»
Andoni Mugerza (ramaderia Arno, de Mutriku): «Si tens caps de bestiar, cal treballar tot l’any, has d’estar pel bestiar sempre; no pots fallar.»
Lourdes Udabe (ramaderia Albizu, de Mutriku): «L’horari no és gaire sacrificat. Tota la resta, sí.»
Els nois de corda
El bou capllaçat també requereix la feina dels nois de corda, els sokamutilak. Ells també fan un sacrifici.
Luis Ángel Etxeberria (exnoi de corda): «He hagut de deixar córrer força actes de les festes. Físicament, ser sokamutila és bastant dur; és un exercici explosiu i et canses molt.»
Per fer de noi de corda cal afició i esperit de sacrifici, afirma el sokamutil Mikel Odriozola.
Hi va haver una època que van sortir estirant la corda els policies municipals. L’any 1887 els guàrdies es van plantar i no van creure, i van haver de pagar una multa de cinc pessetes. El 1899 dos joves d’Azpeitia van tallar la corda, l’ajuntament els denuncià i van ser jutjats.
Després que hi renunciessin els agents municipals, la feina de portar la soga va recaure en els treballadors de l’escorxador del poble. Els nois de corda, els sokamutilak, començaren la seva etapa el 1925; la foto és d’aquell any.
Amb els anomenats sokamutilak hi ha hagut multitud d’anècdotes. Posant per cas: un d’ells va decidir retirar-se després de 16 anys fent aquesta tasca i el seu últim dia, quan mancaven cinc minuts per acabar, el toro capllaçat el va enganxar i es va haver d’estar nou dies a l’hospital.
El més dur, el d’Azpeitia
Segons que consta, al País Basc hi ha més de mil activitats amb bou capllaçat o semblants cada any. Són molts. I els ramaders ho tenen clar: la plaça més dura és la d’Azpeitia.
Per què? Hi ha diversos factors.
Primer: en una tarda, durant tres hores i mitja, recorren els carrers uns sis toros, mitja hora cada un. En altres pobles la mitjana és d’un quart d’hora, i el temps que dura l’esdeveniment és més curt.
Segon: a Azpeitia el nombre d’aficionats és molt elevat, i això també afecta el bestiar.
Tercer: la corda és molt feixuga. Un dia de pluja va pesar 92 quilos. El bou ha de portar-la pel carrer ara amunt, ara avall.
Quart: la soga es lliga a una argolla en una paret. Quan la corda arriba al límit, el toro, si va a una velocitat considerable, corre el risc de clavar-se un bon cop –els nois de la corda miren d’impedir-ho.
Així doncs, els ramaders arriben a la conclusió que els toros que surten als carrers d’Azpeitia han de ser grans i millor si tenen experiència. Pel que fa al pes, el límit legal és de 350 quilos.
La corda
La corda és una de les característiques més remarcables que té la sokamuturra d’Azpeitia. La preparen els nois de corda mateix.
No han pas d’elaborar la soga, sinó que ajunten els dos sogalls que els donen, els entrellacen i ho deixen a punt per a l’acte. Al final, la corda té una longitud de 55 metres.
La corda la porten d’una botiga de Sant Sebastià. Però allí la reben d’Espanya, de Múrcia. I a Múrcia hi arriba de Moçambic, Madagascar o les Filipines. Sol ser una corda de cànem.
Gràcies a les mesures que es prenen –des de l’any 2002 en cada aplec la corda és nova–, és un material segur. La darrera vegada que es va estronyar va ser el 2002. El 1990 també es trencà; la foto és d’aquell moment.
…………….
Al voltant de la ‘sokamuturra’
Si és té en compte que des del 1518 hi ha hagut toros a Azpeitia, és inimaginable la quantitat de braus que han estat als seus carrers, solts o capllaçats.
Però potser n’hi ha un que és el més mític de tots: Botijo. És aquest. Són imatges del 1976. El van portar per primer cop el 1971, i va ser a Azpeitia durant 13 anys seguits. Segons deien, Botijo ja se sabia on eren els nois de la corda, coneixia totes les raconades dels carrers, no es clavava mai trompades amb els topalls…
La sortida de la sokamuturra des de la quadra de l’Etxe Zuri també era especial. Es feia des d’allà durant força anys. A partir del 1980 el primer bou surt des d’un camió, al carrer Mayor.
Els toros els porten a Azpeitia el mateix dia de la sokamuturra, amb camió. Aquestes imatges mostren com carreguen el bestiar a la ramaderia d’Arno, a Mutriku. Des d’allí hi ha uns 25 quilòmetres fins a Azpeitia.
Hi ha hagut un munt de moments especials. Ja se’n cuiden els fotògrafs amateurs, d’immortalitzar-los. Des del 1980 se celebra un concurs fotogràfic sobre la sokamuturra. El guanyador de la primera edició va ser Luis Rey amb aquesta instantània, titulada Corda de cànem.
Amb l’objectiu de donar més suport social a la sokamuturra i d’organitzar més actes a banda del toro capllaçat, els xicots de corda, alguns aficionats i els ramaders van crear el 2008 una associació, anomenada Zezen Beltz (Toro Negre).
Solen organitzar, entre altres activitats, el correbou per a les criatures, els ponis, el cap de setmana de l’associació, la sokamuturra a les festes d’alguns barris, la competició dels retalladors…
…………….
La corda no s’ha trencat
La sokamuturra d’Azpeitia té una llarga història. Entre aquestes dues fotografies hi ha un interval de 75 anys, però les característiques són les mateixes: l’indret, el toro, la corda, la gent… És només una mostra d’aquests últims 500 anys.
La corda no s’ha trencat.
Director: Enekoitz Esnaola
Realitzadora: Lara Madinabeitia
Productora: Associació Zezen Beltz
